Fa pocs dies vaig complir el meu primer any com a freelance. després 35 com a empleat, puc dir amb agraïment que treball per a mi del que sento i sóc.
En un procés de reflexió i decisions des 2013, m'he acostat cada vegada més a mi propòsit, procurant no perdre massa en el camí.
Prendre consciència i propietat de la nostra carrera professional és una responsabilitat no delegable, com tantes coses importants en la vida.
Quan compartia amb amics i col·legues meves reflexions de canvi professional el vaig veure des de moltes mirades. Algunes esmentaven el “fred que fa allà fora”, em parlaven d'horaris sense treva i de la incertesa de no tenir ingressos fixos …
Des de la meva limitada experiència crec que “el fred que fa fora” (temperatures gèlides aquest últim any) es combat amb la calor que ve de dins. Tenir clar què volem ser de grans i treballar per a això varia nostre punt de referència. La resposta sol estar en nosaltres i el que està a les nostres mans fer.
Quant als horaris no han variat molt en el meu cas. El temps emprat diàriament en el que professionalment m'apassiona és excessiu i no sóc exemple a seguir. Dedicar-nos al que ens agrada és un privilegi que també ens hem de guanyar Comparteix a X.
En temps de treball remot per als treballadors de el coneixement el rellotge tendeix a difuminar. Es fa necessari en part alliberar-se de la pressió de la efectivitat, tenint més consciència, mètode i respecte, per un mateix i pels que ens envolten (família, amics, clients!).
Molts de la meva generació tenim a més el valor de l'esforç per herència i creença. El talent necessita, al meu entendre, de menys hores, més enfocades i dedicades a l'important en cada moment amb l'objectiu final sempre en ment. L'esforç sobre un talent enfocat és un plus Comparteix a X
Pel que fa a la incertesa i havent treballat tota la meva vida en multinacionals, mai vaig assumir que tingués res assegurat. Cada dilluns comença una setmana en què guanyar-se el sou i el respecte dels teus col·laboradors i clients (intern o extern) pel valor que aportes. Haver viscut de nen l'ambient de l'petit empresari m'ha orientat des de sempre cap a la responsabilitat i el que puc aportar jo més que el que puc esperar o reclamar.
¿Sentir-nos empleats ?
Crec que el temps de sentir-empleat està en gradual extinció. Encara que la paraula em segueix servint per emprar-se a fons en ser nosaltres mateixos i créixer en allò que pensem que és o serà necessari, allò en el que tenim una proposta de valor amb què podem aportar.
Totes les persones tenim més talent de què solem reconèixer-nos. explorar-, conrear-lo i abonar-de motivació evita que ens diluyamos en feines que no ens satisfan de el tot, atrapats per les nostres factures.
la globalització, la transformació digital o una pandèmia, acceleren els canvis que ens empenyen a tots a pensar, decidir i actuar.
Conèixer-nos millor i orientar-nos a créixer en allò que serà cada vegada més necessari és el repte Comparteix a XNo penso en robots ni en futurs llunyans, penso en oportunitats (sempre n'hi ha per a qui sap veure-les) , a propòsit, en treball i en la plenitud personal i professional que sol precedir els bons resultats.
L'any en què es va parar el món és l'any en què molts no hem parat i com més miro al meu voltant més crec que l'acció orientada, connectada a un propòsit i a la vocació de servir sol ser una gran aposta per combatre el fred.
