A la fi de el camí

Aixecar d'hora per veure sortir el sol és una forma d'allargar la vida. Com cada any en vacances passeig meus pensaments a l'alba durant aquests dies que passen tan de pressa.
Per un sender de terra que voreja el mar, flanquejat de verd i blau, em dirigeixo cap a un ascendent camí de ronda que culmina en unes vistes aèries de la costa serenes i energitzants.

Durant el trajecte em creuo amb mirades i potser pensaments còmplices d'altres caminants i corredors matutins. Desconeguts i saludats que no tornaré a veure fins demà, l'any que ve o probablement mai més. avui, comparteixo inesperada parada i conversa amb un camarada estival

Mentre estirem les cames i la jornada valorem el privilegi de la zona i la bellesa d'uns colors que a aquesta hora la majoria només veurà per Instagram. L'agradable conversa i la salutació jovial en trobar-nos “Home Joan! Com anem ?"Em acompanyaran avui tot el camí.

La pregunta del meu amic ha ressonat i convertit el meu trajecte d'avui observatori mòbil sobre com avancem uns i altres per aquest camí com a metàfora de la pròpia vida.

Ens vam acomiadar i reprenc la meva ruta quan em depassa amb escreix un jove atleta vigorèxic. Amb ritme endimoniat les vistes semblen llast per a les seves marques, possible esclau de el cronòmetre darrere de gestes de vacances. Em creuo després amb una dona menuda. Sembla triplicar en edat al seu predecessor. pas alegre, mirada riallera, saluda tot el que passa i sembla gaudir com si fos la seva primera i última vegada.

Minuts més tard trota en sentit contrari un home de cinquanta com jo. Amb sobrepès i genolls abnegades, ritme castigat i orgullosa expressió de sofriment de final de marató. El seu traumatòleg, a què sospito visita amb freqüència, no aconsegueix dissuadir-lo de la seva il·lusòria joventut

Un gos petit, inquiet i juganer passeja a un home, que fingeix tenir el control i em saluda el passar. El gos borda a un parell de vint anys que riuen en holandès mentre es fan el primer selfie del dia (o últim de la nit) amb el sol naixent a l'esquena. Compartir el moment ho immortalitza.
Avançament ara progressivament i per l'esquerra a tres dones que perfectament sincronitzades s'ajuden d'un bastó físic per caminar i fan torns altre verbal per no deixar canya dreta sobre el sopar comunitària compartida la nit anterior

Homes i dones en marxa amb mirades competitives, còmplices, rialleres o desviament de mirada. Sols o acompanyats. Desperts o adormits. Assidus o ocasionals. ciclistes, corredors, caminants i criticaires. Jutges i jutjats. Cada un al seu ritme, amb la seva motxilla i circumstància. Sols sobre la terra, junts en digital. Tots més o menys conscients sobre com ens veiem i com ens veuen els altres

Arribo gairebé a la fi de la sendera, 100 metres per a l'ascens a les vistes de somni. Unes flors blanques de tela fixades en un pal a la meva dreta i amb un nom escrit, Kees de Haan, em recorden a l'advocat holandès de 59 anys que va acabar de forma abrupta el seu camí vital en aquest mateix punt durant les seves vacances i reflexions de 2017.

Balanç i focus

No vaig conèixer a sr De Haan però aquest detall em recorda i inspira cada any, just en aquesta setmana i abans de l'inici de curs. Unes flors que em conviden a tenir més clar el meu rumb i prioritats, a gaudir de l'trajecte i a estar més receptiu i disposat a les oportunitats i a les persones amb qui comparteixo el camí.
Desitgem que aquest sigui llarg, però sabem que demà el sol no sortirà per a tots i que ho valuós a la fi de el camí serà la suma d'experiències i emocions. Tot el descobert, gaudit, après, compartit, estimat i aportat…sense deixar-nos la vida en això.
No sé si el Sr.. De Haan va tenir temps de fer balanç. Nosaltres sí que ho tenim ara i rememorant a la infermera Bronnie Ware i el seu llibre Els cinc principals lamentacions dels moribunds, serà útil aprendre d'altres recordant els principals penediments de les persones a la fi de la seva vida:

1. Tant de bo hagués tingut el valor de viure la vida que jo volia i no la que esperaven de mi
2. Tant de bo no hagués treballat tant
3. Hauria volgut expressar més els meus sentiments
4. M'hauria agradat seguir en contacte amb les meves amistats
5. Tant de bo m'hagués donat permís per ser més feliç

És sa tenir això més present a l'reintegrar a el sistema productiu, a la volta a la feina, a les nostres inèrcies i rutines pròpies i alienes en transició postpandémica.
Potser la reflexió ens ajudi a veure alguna cosa que pugui i hagi de ser diferent a partir de demà i que estigui al nostre abast triar i canviar no us sembla ?

A aquesta altura de la sendera, superada la senyal de flors blanques i abans d'enfilar muntanya amunt el camí de ronda, sota intencionalment el ritme, aixeco el cap i admiro un cop més el sol que es desenganxa de la mar. Respir profund assaborint i agraint el present i el paisatge. El sol irradia calor i energia per omplir un nou dia i una nova temporada del que cada un vulgui, hagi i pugui.

Feliç nou curs a tots