som gallecs !

divendres 3 de la tarda al Port Olímpic de Barcelona. Molts restaurants mig buits, una calor que abrasa i pocs guiris per pescar. Al passeig feia nostre objectiu declinem amb elegància les ofertes d'un parell o tres de “cazaclientes” que armats amb carta en mà i somriure d'orella a orella, ens destil·len en 7 segons les bondats insuperables del seu local. Tot d'una, 1 bruníssim i inequívoc magribí, a la porta d'un dels locals ens etziba amb un clar accent marroquí: “tenen fam senyors ? no ho dubtin ! som gallecs !”. Tot seguit, un riure amb sorna sona darrere meu. Sens dubte el simpàtic empleat té de gallec del que jo de bielorús però em fa pensar en l'interessant de reforçar l'origen de la cuina de l'lloc a la vista de l'aspecte de la majoria dels que la creen i serveixen. Estic segur que haguéssim menjat un lacón amb grelos insuperable, envoltat de clients guiris i eficients cambrers de mig món, però finalment vam optar per explorar un restaurant oriental obert recentment. Lluny de trobar-hi a tots els cambrers de Vic, Torroella o Olot està clar que així com en els 70 i 80, gallecs i andalusos copaven la major part dels llocs de treball en el ram de l'hostaleria, avui dia és poc habitual que et serveixi un plat algú que hagi nascut a menys de 1000 km. d'on et trobes. En qualsevol cas, és un símptoma més de globalitat i si el nostre simpàtic maitre de Casablanca és eficient a el crit de “som gallecs” jo vot per ell i per tots els que han estat valents per buscar-se les garrofes molt lluny de les seves cases i de les seves famílies superant misèries i greuges com ho van fer potser els nostres pares i avis a Alemanya, França o Argentina no fa tantes dècades.
Jo valoro cent vegades més un servei professional d'accent llunyà que un menyspreu nacional.

Joan Clotet